Opinió

Les sentències judicials ajuden a evitar una certa degradació de la imatge de la feina de mestre

Fa ben poc, s’ha fet pública una sentència del Jutjat de Menors de Huelva condemnant a dos menors que havien accedit a l’interior de l’IES, quan se’ls hi havia demanat expressament que no entressin, colpejant al professor de guàrdia i al director. La notícia, que podeu trobar reproduïda al quadre inferior, va ser difosa per diferents mitjans. Hem escollit La Vanguardia.

No es nou el tema de l’agressió verbal i física envers els docents bé sigui per alumnes o per pares. Per molt que quedi prou delimitat en reglaments interns o en lleis l’elemental dret dels mestres a ser tractats correctament (com qualsevol persona de la comunitat educativa), cosa que qualsevol que apliqui el sentit comú ja fa, el cert és que es detecta un augment en l’agressivitat a la nostra societat. Si parlem específicament dels centres educatius, han estat cada cop més freqüents algunes notícies de successos que inclouen elements d’agressivitat.

Notícies com l’agressió de pares a algun mestre, cops violents d’alumnes a un altre alumne dins i fora dels centres escolars, el que es gravin les agressions per a la seva difusió per internet (fet que augmenta la humiliació de la víctima si aquesta no ha tingut prou amb la sensació d’impotència) i el fenomen més recent a Espanya de l’agrupament en bandes, no són ja noves per a ningú dels que treballem a l’ensenyament.

En casos en què l’ambient de treball no és gens agradable, moltes vegades la situació -que ja s’ha detectat fa temps- no és fàcil de solucionar. Els alumnes poden provocar conflictes i fins i tot agredir sense que hi hagi una possibilitat de resposta prou àgil ni efectiva. El fet evident de què a la força s’ha de respondre amb aplicació de reglament, les traves que es troben els centres en els casos de reincidències per resoldre-ho seguint les indicacions de l’Administració, fa que els agressors experimentin sovint un sentiment d’impunitat barrejat amb la notorietat que els hi dona el fet que aparentment “no els hi passa res” i tot plegat fa que el problema per al centre i per al propi alumne i per a la seva família augmenti.

Afortunadament els casos no són nombrosos, encara que tenen molt ressò, i comptem els docents amb el recolzament i la comprensió majoritària i explícita de la societat a qui hem d’agrair aquesta empenta i ganes de solucionar els temes, el que fa que el fenomen no es pugui considerar ni de lluny majoritari i tingui possibilitats de ser resolt.

En aquest context cal emmarcar aquesta sentència, una de les primeres a condemnar monetàriament i amb treball a la comunitat la conducta d’alumnes que no tan sols pertorba greument la convivència escolar, com es diu en la terminologia actual, sinó que fóra delicte si els autors tinguessin més edat.

Per la nostra banda no podem menys que congratular-nos d’aquesta i altres sentències similars, perquè suposen un límit a la sensació d’impunitat, treuen una part d’alarma i mostren que les normes han de respectar-se, suposant un recolzament a la tasca educativa. Especialment interessant és, des d’un punt de vista pedagògic, la idea dels treballs a la comunitat per la implicació personal i la no possibilitat de ser “insolvent” per reparar amb el treball el dany.

Certament com a pedagogs no podem creure que la solució sigui judicial. L’acció educativa de les famílies i la formació rebuda pels alumnes als centres com acció complementària a la formativa dels pares i en estreta col·laboració amb ells, és prèvia. Tampoc no cal interpretar que siguin suficients els resultats i no calguin més esforços de l’Administració educativa per aportar solucions als centres. Però és bo que se sàpiga que pot haver també un resultat punible judicialment de determinades actuacions.

És en aquest sentit que hem interpretat que algunes sentències frenen un camí que disminueix el prestigi de la professió (massa sovint associat a notícies de successos) i donen una mica d’esperança a l’augment de pressió que algú hagi pogut notar quan va a treballar. L’altra part de prestigi social que reclamem per a la nostra professió, ens el toca guanyar-nos-el a nosaltres en la nostra feina diària.

A. Ramos

 

 

Resum de la notícia comentada

2007-10-28	“Multan con 1.330 euros a dos menores por agredir a un profesor y romperle las gafas” “El Juzgado de Menores de Huelva ha condenado a los alumnos a pagar esta suma al docente y a 80 horas de prestaciones en beneficio de la comunidad”
LA VANGUARDIA
Fets: A les 11.45 hores del 15 de març de 2006, els tres acusats, que tenien 16 anys en aquellmoment, accediren a les instal·lacions del centre educatiu i quan el professor de guàrdia J.G.C. els hi va demanar que se n’anessin, "los menores, con la intención de atacar su autoridad, se abalanzaron sobre él". També es varen enfrontar amb el cap d’ estudis i el director de l’institut, J.F.G., "al que dieron una patada por la espalda, un cabezazo y varios puñetazos sin que conste que le causaran lesión". Quan varen entrar varen fer caure al terra al professor, "donde comenzaron a golpearlo", ocasionant lesions consistents en “contusión cervical y artritis traumática en el primer dedo de la mano izquierda, de las que curó en 27 días, necesitando de una inicial asistencia facultativa” La condemna: El Jutjat de Menors condemna als tres acusats a indemnitzar, com autors dels fets, a 80 hores de prestacions en benefici de la comunitat i a indemnitzar al professor J.G.C. amb 1.215 euros per les lesions i amb 115,50 euros pels desperfectes ocasionats a les seves ulleres.